El Mateu va ser traginer per casualitat. Un dia, quan encara era molt jovenet i vagava curiós per la muntanya, es va trobar un matxo amagat entre bardisses, a la vora del torrent. L’endemà, i el dia després, el va tornar a trobar al mateix lloc i va deduir que l’animal anava sol pel món: perdut o fugit. Van agafar-se confiança mútua i pot dir-se que es van fer amics. Va exhibir el seu soci camàlic pels carrers costeruts del poble i al cap d’una setmana van fer el primer treball plegats: Calia portar una bona picossada del pou de gel al poble de l’altre costat de la vall per curar el que semblava una meningitis. Va ser una primera missió gratuïta, però molt vistosa i exitosa. Els dos socis eren tan talentosos en les seves atribucions que el que havia començat com un entreteniment, va acabar com una empresa realment lucrativa. El matxo carregava de valent i el Mateu tractava tothom amb molta mà esquerra. No descuidava el negoci, però sabia quan havia de fer favors. La seva línia principal d’acció era el transport entre les dues façanes de la vall, connectar els pobles a un costat i altre del torrent.
Un dia, l’Aurembiaix li va donar un mocador de fil molt ben plegadet. Li va dir que a dins hi havia una carta molt personal, i li va demanar que el portés a cal traginer, al poble del davant. Aquest era un dels encàrrecs que no cobrava. I menys a l’Aurembiaix. Mentre el matxo carregava oli i vi nou, ell portava el mocador a la faixa, que no agafes la fortor de l’animal. Quan va arribar al poble, va demanar per cal traginer. Carallot, li van dir, no en tenim cap altre que tu, de traginer. De tornada, va anar a ca l’Aurembiaix a donar-li el mocador, i a dir-li que no hi havia cap cal traginer al poble del davant. Que n’ets de maco, Mateu. Aquest missatge és per tu!- va contestar ella amb les galtes enceses.
Caram, doncs. Si no et fa res, Aurembiaix, me’n vaig al poble de davant a rebre’l. Estic impacient per saber què diu.
I per això sabem que el Mateu, a més de traginer, era poeta.
