Per a la majoria de mortals Tintoretto és un pintor renaixentista. Però quan jo sento “Tintoretto” el meu cervell projecta la imatge d’un petit teckel que bordava amb accent cubà.
Quan, en una altra vida, vaig viure a l'Havana, vaig ser per uns dies el tutor d’aquest gos salsitxa batejat de manera tan original. La Dulce em va deixar el seu apartament, un àtic, amb la condició que cuidés el seu gos. Així que cada matí sortia a passejar-lo, lligat amb una senzilla corda trenada de cotó. L’ascensor baixava dotze plantes amb un catàleg de sorollets entre divertits i acollonidors, i es plantava al soterrani, fosc tothora. Sortíem a l’Avenida de los Presidentes que, per un costat portava al mar, l’Atlàntic, i per l’altre s’endinsava a la ciutat.
El Tintoretto sempre volia anar cap a la ciutat, tot i que, francament, aquella zona tenia el mateix atractiu que els passadissos d’una ferreteria industrial. Els primers cops vaig obligar l’animal a fer-me cas, i vam passejar pel famós malecón. Finalment, un dia, vaig cedir als seus desitjos i vam anar cap a la ciutat. El tòpic em feia imaginar que el gos tirava cap a un parc, uns jardins o algun racó on trobar-se amb la seva colla canina. Però passàvem de llarg tots els parcs, gossos i passejants, fins que vam arribar a la zona universitària. I allí se’n va anar directe, ves per on, a la porta de la “Universidad de Artes y Letras”. No sabia exactament com justificar aquell fet tan… curiós. Però un cop a la porta, un estudiant que sortia el va veure i el va saludar: Tintoretto, qué bolá! I li va deixar la porta oberta. Vaig entrar darrere seu i el vaig seguir, creuant el vestíbul i pujant les escales a la primera planta. Encara el van saludar quatre o cinc persones més, durant el trajecte, entre retrats de Tiziano, Veronès i Tintoretto. Es va parar davant un rètol: Cátedra del Renacimiento. I, com si estigués tot organitzat, va sortir per la porta un senyor catedràtic amb una gosseta teckel, moníssima. Mira, Marietta, qui ha vingut, el Tintoretto! I tots dos gossos van començar a jugar i festejar com dos esperitats.
Com vosaltres, jo també havia fantasiejat per moments que estava davant un gos intel·lectual, o una reencarnació de Lluís Racionero. Però no. Només era un gos que buscava la seva amiga. Per aparellar-se i perpetuar l’espècie. Amb accent cubà.
