Les darreres setmanes, veïns de diverses ciutats espanyoles han sortit al carrer per manifestar-se en contra de la saturació turística que pateixen tot just sortir de casa o, fins i tot, sense moure-se’n. Es tracta de llocs enormement massificats en èpoques de gran afluència de forasters, com és el cas de les illes Canàries i Balears o la mateixa ciutat de Barcelona, que semblen haver arribat al límit —si no l’han ultrapassat ja— de la seva capacitat d’absorció turística. És el risc de morir d’èxit.
I al Pirineu? Correm aquest risc? Comparativament, potser encara no. Tanmateix, una anàlisi crítica de la nostra realitat farà encendre alguns senyals d’alarma que no hauríem de menystenir si no volem acabar patint del mateix mal que les grans destinacions turístiques del país. Ara encara hi som a temps. El Pirineu és molt extens i divers i, per tant, el fenomen turístic no es viu a tot arreu de la mateixa manera. Tenim dos territoris, la Val d’Aran i la Cerdanya, força tensionats pel turisme de segones residències i de lloguer d’apartaments particulars que incideix directament en un mercat immobiliari de preus a l’alça i escassetat d’oferta, del qual en són víctimes els habitants permanents, especialment els joves que volen emancipar-se. Aquí, per tant, tenim un problema seriós derivat directament de la pressió turística.
Al Pirineu, com a tot arreu, els turistes es mouen pels estímuls de la societat de consum
El músic cerdà Pep Lizandra ha compost diverses cançons en què reflecteix la transformació que ha viscut el Pirineu les darreres dècades. Amb un estil irònic i alhora punyent, desgrana com ha canviat la societat de muntanya des de mitjan segle XX fins als nostres dies. Peces com ara La mula vella, Som gent de muntanya, Montserrat o Ja han arribat ho expliquen molt bé. En una altra de les cançons, El poble, trobem una estrofa demolidora: “Els pocs joves no cuiden horts, / ni feixes ni camps. / Ara es cuiden dels estiuejants. / I fan de jardiners, de paletes i de cuiners. / Diu que cal estar oberts al progrés.” Ho podeu escoltar al disc Muntanyes de vida, del duet La Sonsoni, format per Elies Porter i el mateix Lizandra.
Al Pirineu, com a tot arreu, els turistes es mouen pels estímuls de la societat de consum. En conseqüència, pugen a corrua feta el Carlit, la Pica d’Estats o el Parc Nacional d’Aigüestortes, alhora que ignoren les muntanyes de la vora, tant o més atractives i habitualment ben poc transitades. Al capdavall, els humans som animals gregaris. Ens agrada anar als lloc de què tothom en parla i, és clar, ens hi trobem tothom. Els pirinencs, quan fem de turistes, no som pas diferents de la resta de la humanitat.
Del turisme en viu molta gent, al Pirineu. És un sector clau en l’economia del territori, en la creació de llocs de treball i en la fixació de la població. Per tant, és un sector a preservar. I la millor manera de fer-ho és fomentant-ne un creixement ordenat que ha de passar, necessàriament, per la protecció de l’entorn i de la societat de muntanya i, paral·lelament, pel suport decidit a la ramaderia extensiva, l’agricultura ecològica, la producció agroalimentària i la petita indústria adaptada al medi. En altres paraules: l’equilibri entre els diversos sectors econòmics. Més en curt: sentit comú.
Isidre Domenjó
