“Per a que Rússia visqui, la URSS ha de morir”. Cent anys justos després de la publicació de l'impressionant Records de la casa dels morts de Dostoievski, veia la llum el 1959 Un dia en la vida d´Ivan Denisovitx d'Alexandr Solzhenitsyn, un testimoni també directe i descarnat dels temibles presidis soviètics sota el poder de Stalin (20 milions de forçats, 4 milions de morts). Per una simple sospita, una delació, un comentari crític amb el règim, ser fill d´un propietari rural –un kulak– la Direcció General de Camps i Colònies de Treball Correccional (Gulag) del NKVD, la policía política, podía condemnar-te a mort o a llargs anys de reclusió en les més extremes condicions imaginables. Alexandr Solzhenitsin (Kislovodsk, 1918-Moscou, 2008) ho va sofrir en carn propia des del 1945 fins al 1956.
Les penúries de l´escriptor no van acabar amb la sortida del camp de treball. El seu Nobel de Literatura de 1970 va ser rebut com una ofensa pels jerarques del règim. La publicació el 1973 del monumental Arxipèlag Gulag va significar la seva consagració definitiva: obria els ulls del món a la cruelíssima realitat dels centenars de camps de treball forçat al llarg i ample de la immensa URSS. Fou expulsat de la Unió d´Escriptors Soviètics i deportat el 1974 a l´Alemanya Oriental. Emigrat al EEUU, no va recuperar la ciutadania soviética fins el 1990. “Un dia en la vida d´Ivan Denisovitx” és un relat cru, sense ornaments, que toca les fibres més íntimes del lector:
- “I a Shújov se li havien quedat ben gravades en la memoria les paraules del seu primer cap de brigada, Kuziomin, un vell llop dels camps penitenciaris que el 43 ja portava dotze anys a coll. Un dia, en una clariana del bosc, a l'escalf del foc, havia advertit als nous, arribats del front: “Aquí, nois, impera la llei de la taigà. Però es viu. Els que no arriben a vells són els que llepen els bols dels altres, els que es confíen a la infermeria i els que es xiven al 'compare' (l'espieta)”.
- “Voltaren un altre pal, del que penjava un termòmetre, recobert també de gebre, encara que preservat del vent per a que no baixés massa. Shújov va mirar de reüll, esperançat, cap el tub blanquinós. Quan marcava 41 sota zero no els treien a treballar. Però avui no arribava ni a 40.”
- “El cap de l'escorta començà a recitar l´enutjosa “oració” diària del presoner: “Atenció, reclusos! ¡Durant la marxa cal mantenir estrictament l'ordre de la columna! ¡No està permés endarrerir-se o avançar-se, canviar d'una fila a l´altra, ni conversar o mirar als costats! ¡Les mans sempre a l'esquena! ¡Un pas a la dreta o a l'esquerra es considera evasió! ¡L'escorta dispara sense advertència prèvia! ¡Cap de la columna, en marxa!”
- “Ben mirat, les tempestes de neu no porten cap profit. Els presoners es queden tancats a pany i clau, el carbó no arriba mai a temps i el vent s'enduu l'escalfor del barracó. No arriba farina al camp, s'acaba el pa, i a la cuina manca de tot. A més, el temps que dura una d'aquestes tempestes –siguin tres dies o una setmana– es compta com a dies descansats i després cal treballar altres tants diumenges seguits. I, no obstant, els presoners adoren la tempesta i resen per a que vingui.”
- “Al propi Kildigs li havien caigut 25 anys. La tanda anterior havien tingut més sort: 10 anys a tots, amb el mateix adreçador. Però a partir del 49 n'encolomaven a tots 25, sense distinció. 10 anys encara els pots aguantar sense estirar la pota, ¿però 25?”
- “Resultava estrany…Estrany contemplar l'estepa pelada, la zona de treball deserta, la neu al clar de lluna. Dos de l'escorta formant a ambdós costats, cada deu passos, amb les armes muntades. Un ramat de pellisses negres, i amb la mateixa pellissa que tots, el presoner S-311, un home que no concebía la vida sense els seus galons daurats, que s´havia codejat amb un almirall anglès i que ara traginava morter amb Fetiúkov. Els tombs que dona la vida!”
- “Qui és el principal enemic del presoner? Doncs un altre presoner. Si els reclusos no es barallessin entre sí, els comandaments no tindrien cap poder sobre ells.”
- “A vegades esperaba que algú arribés corrent i li digués. “Shújov! Què fas aquí parat? Tens paquet!” Però no va passar mai…De manera que cada cop tenia menys ocasió de recordar el seu poblet de Temgueniovo i la seva isba… La vida en el camp et sacsejava des del toc de diana fins al toc de queda, sense temps per a records inútils.”
A Pavelló de cáncer, un altre dels seus llibres, escriu Solzhenitsyn: “I quan pregunti la Història: quina mena de persona va ser? Caldrà triar com en Puixkin: En aquest abominable segle, / l'home és a tot arreu / tirà, traïdor o presoner.”
Joan Ganyet i Solé, arquitecte
