Carles Puigdemont o l’art de fer-se escàpol
Desobediència civil. Això és exactament el que va fer Carles Puigdemont, el dia 8 d’agost d’enguany, amb la seva estel·lar i breu aparició a l’escenari de l’Arc de Triomf de Barcelona, davant d’una munió d’independentistes que s’hi havia aplegat des de bon matí. Una manera valenta i ben original de fer política. En un país en què el poder judicial talla el bacallà de la vida social quotidiana, fins al punt d’estar per sobre de la voluntat del poble expressada a les urnes, ens cal polítics singulars, polítics com ara Carles Puigdemont.
És precisament per això, perquè és un polític singular, que des de l’Espanya profunda es titlla Carles Puigdemont de pròfug i de covard. Els espanyols «de casta» no suporten —ni alguns catalans tampoc, sobretot de partit— que un independentista a l’exili s’erigeixi com l’actor més rellevant de la política catalana. D’aquí ve que facin mans i mànigues per desprestigiar-lo, per arraconar-lo. Un Puigdemont que de pròfug no en té res, perquè des del dia que va travessar la frontera de l’Estat espanyol —deixant amb un pam de nas les forces que eufemísticament en diem de seguretat—, mai no ha amagat on se’l podia trobar: a la Casa de la República, a la població belga de Waterloo.
És precisament perquè és un polític singular, que des de l’Espanya profunda es titlla Carles Puigdemont de pròfug i de covard. Els espanyols «de casta» no suporten —ni alguns catalans tampoc, sobretot de partit— que un independentista a l’exili s’erigeixi com l’actor més rellevant de la política catalana. D’aquí ve que facin mans i mànigues per desprestigiar-lo, per arraconar-lo. Un Puigdemont que de pròfug no en té res...
I pel que fa a la seva covardia, parlem-ne. Puigdemont no en té res, de covard. Senzillament és un polític que no està disposat a anar a la presó pels càrrecs de què se l’acusa arran del procés. Un polític que té molt clar que és molt millor que en sigui a fora, de la garjola, que no pas a dins. Aquesta és la raó de la ràpida retirada a l’Arc de Triomf: si hagués provat d’entrar al Parlament, la seva detenció hauria estat instantània. «Una retirada a temps sempre és una victòria», proclamava el militar i home d’estat Napoleó Bonaparte.
En aquests set anys de ciutadà lliure per terres de sis estats europeus —Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Alemanya i Itàlia—, hem vist com Carles Puigdemont i el seu equip d’advocats deixaven més que mal parada la justícia espanyola en el pols que han mantingut i mantenen a conseqüència del procés. L’ordre de detenció internacional emesa per Carmen Lamela, jutgessa de l’Audiència Nacional, i posteriorment retirada per Pablo Llarena, jutge del Tribunal Suprem —si bé aquest la manté «en territorio nacional», a més de negar-se a aplicar-li la llei d’Amnistia—, poc que va ser executada per la justícia de cap dels sis països esmentats: no hi van trobar causa.
De fet, en aquest periple europeu de set anys, Puigdemont tan sols fou retingut preventivament a Alemanya, 12 dies, en entrar-hi des de Dinamarca, i a l’Alguer, 1 dia. Fetes les consideracions oportunes, per la justícia d’ambdós països, la resolució va ser que sí, que la petició internacional de detenció estava molt bé, però que pel que feia a lliurar Carles Puigdemont a la justícia espanyola…, tururut viola!
Potser sí que d’aquesta aparició i desaparició a l’Arc de Triomf Puigdemont en pugui patir alguna conseqüència negativa. Vulgues no vulgues, va posar en entredit els Mossos d’Esquadra —amb una direcció responsable d’una operació Gàbia absolutament fora de lloc— i va tibar encara més la corda amb la justícia espanyola. Però ja hem dit suara que Puigdemont és un polític singular, i com a tal li agrada jugar fort.
«El dret a l’autodeterminació pertany als pobles, pertany a la gent que hi viu», va dir Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf. Un dret reconegut per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1950 i internacionalment acceptat. Tanmateix, avui a Catalunya no hi ha cap català que hi pugui fer vida naturalment com a tal. Com la fa, posem per cas, qualsevol persona castellana a Toledo. O com la fa qualsevol persona portuguesa a Lisboa. La democràcia que des de l’Estat ens van vendre, i ens van venent, ben poc hi ha contribuït, més aviat gens.
Avui, el diàleg entre Catalunya i l’Estat, pel que fa al dret inalienable dels pobles a ser ells, ni que sigui culturalment, és exactament igual que com era fa un segle, i dos, i tres enrere: la paraula contra el mur. Catalunya va de memorial de greuges a memorial de greuges, Espanya va dels decrets de Nova Planta a sentències de tribunals.
Josep Espunyes