El pal de paller
El pal de paller que ha de conservar segura i ferma la palla de la societat catalana, avui ha de sortir d’un aliatge entre economia, d’una banda, i llengua i cultura catalanes, de l’altra.
Pel que fa a l’economia, el «concert econòmic solidari» establert entre ERC i el PSC sembla que pot representar un pas endavant en l’autogovern català, atès que comportarà que Catalunya surti del règim comú i que l’Agència Tributària de Catalunya gestioni tots els impostos que s’hi recaptin. Tanmateix, també sembla que aquest pacte no arriba a ser, ni de bon tros, el concert de què gaudeixen els bascos des de fa una pila d’anys. Tot i que a la pregunta que es va fer a les bases d’ERC s’hi parlava de «sobirania fiscal», al pacte no hi consta la quantitat que cobrarà l’Estat de la recaptació que es farà a Catalunya ni quina será la xifra de diners que es destinarà al bé comunitari. A veure què en sortirà, de tot plegat. El temps ens ho dirà.
Tot i que a la pregunta que es va fer a les bases d’ERC s’hi parlava de «sobirania fiscal», al pacte no hi consta la quantitat que cobrarà l’Estat de la recaptació que es farà a Catalunya ni quina será la xifra de diners que es destinarà al bé comunitari. A veure què en sortirà, de tot plegat. El temps ens ho dirà
Pel que fa a la llengua, el tret més identitari que tenim com a poble —com s’ha dit i repetit milers de vegades—, el nou govern ha creat, també per acord entre ERC i el PSC, la conselleria de Política Lingüística, al capdavant de la qual hi ha el lingüista Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüista de Departament de Cultura del govern anterior.
Una conselleria de Política Lingüística que ha nascut amb la finalitat de protegir, incentivar i incrementar l’ús de la llengua catalana en tots els sectors de la nostra societat. Una finalitat lloable, digna d’encomi, que també sembla que és a l’agenda del president Salvador Illa quan manifesta que «Catalunya té la voluntat de ser i de conviure, i un element central, definitori i constitutiu d’aquesta voluntat és la llengua catalana». De fet, una llengua, perquè es mantingui i s’afermi, només cal que es parli; és a dir, només cal que aquell qui la té en faci ús. La conselleria treballarà, doncs, amb l’aval del president, perquè el català es parli més i més correctament.
Ara bé, per a començar potser caldria que el funcionariat català, com per exemple els mossos i mosses d’esquadra en actiu, tingués el català com a primera llengua. Allò que se’n diu donar llum en comptes de fum.
Des del malson que vam haver de patir arran de l’esclat del coronavirus, quan sóc a Barcelona sovintejo un bar que regenta una família vinguda de fora. Un bar que també té per clients un bon nombre de mossos i mosses d’esquadra diàriament, tant al matí com a la tarda. Doncs bé, la llengua d’aquesta força de policia de la Generalitat de Catalunya és, en un noranta per cent de casos —per no dir un noranta-cinc—, la castellana: en saludar a l’entrar, en demanar el que volen, quan estan servits i entaulats... ¿Cuiden ser tots castellans els mossos i mosses d’esquadra que treballen a Barcelona? ¿No n’hi ha cap, ni que sigui per excepció, nat i criat a Catalunya i que parli el català fluidament, la llengua pròpia de Catalunya?
Davant d’aquesta realitat, no és gens estrany que molts catalans no sentin el cos de Mossos d’Esquadra com la policia pròpia. És obvi que individualment tothom és ben lliure de parlar amb la llengua que vulgui i li plagui —només caldria!—, però la força de policia de la Generalitat de Catalunya, com a cos, ha d’estar al servei de la comunitat en la qual exerceix les funcions que li pertoquen. La seva primera llengua, doncs, hauria de ser la catalana i no renunciar-hi d’entrada.
De tota manera, caldria que es tingués molt en compte que la nacionalitat catalana no la mantindran els diners —cosa que alguns dels nostres polítics semblen ignorar o ho volen ignorar—, sinó la llengua i la cultura catalanes.
Josep Espunyes