La societat catalana ètnicament és diversa, plural. Una realitat que la militància de Vox no accepta, sigui a Catalunya sigui a Espanya. Hi voldria un teixit social només d’espanyols de pura ascendència espanyola —és a dir, d’ADN hispà, com per exemple el del Cid Campeador o el de Santa Teresa de Jesús—. Una qüestió que ha fet que tallés en rodó les relacions amb el PP, en negar-se a acollir, a les comunitats autònomes en què governaven conjuntament, una determinada xifra dels milers de menors immigrants que han deixat el continent africà i han fet cap a les illes Canàries, transportats furtivament per màfies organitzades que els cobren el viatge a preu d’or. Allí esperen que es decideixi el seu futur a partir del que pactin i estableixin els parlamentaris del govern central i les comunitats autònomes.
La societat catalana ètnicament és diversa, plural. Una realitat que la militància de Vox no accepta, sigui a Catalunya sigui a Espanya. Hi voldria un teixit social només d’espanyols de pura ascendència espanyola —és a dir, d’ADN hispà, com per exemple el del Cid Campeador o el de Santa Teresa de Jesús—
Però vet aquí que aquests darrers dies s’ha jugat l’Eurocopa 2024 i la selecció de futbol espanyola l’ha guanyat. Una victòria que s’ha convertit —com s’hi van convertir els èxits de la selecció de futbol espanyola passats— en una ofensiva de l’espanyolisme més uniformista, agressiu i ranci —des de la televisió «roja y gualda», des de la ràdio «roja y gualda», des de la premsa «roja y gualda»— arreu de Catalunya i de l’Estat.
Un triomf esportiu que m’agradaria saber, per pura curiositat, com se l’ha pres interiorment la militància de Vox. Perquè les dues figures estel·lars de l’exalçat equip de futbol han estat Lamine Yamal (17 anys), jugador del Futbol Club Barcelona —escollit el millor jugador jove de l’Eurocopa 2024— i Nico Williams (22 anys), jugador de l’Athletic Club de Bilbao.
Dos jugadors, en Lamine i en Nico, que pertanyen a famílies que van deixar l’Àfrica sense saber com s’acabaria l’aventura que aleshores emprenien, però moguts per l’esperança de trobar una vida millor, d’establir-se en una societat europea on poguessin arrelar i créixer amb un mínim de dignitat com a persones. La família d’en Lamine va venir de Larraix, al Marroc; la familia d’en Nico, de Ghana, amb una travessia de més de 5.000 quilòmetres per l’inhòspit desert del Sàhara. Dues famílies, avui, absolutament integrades a la terra que les va acollir: Catalunya i Navarra —unes comunitats autònomes que Vox volia veure suprimides i establir un estat unitari, segons exposava al seu programa electoral, fins i tot en contra del que diu la Constitució—.
Altres jugadors de la selecció espanyola de futbol que van jugar com els àngels van ser Cucurella, Olmo i Raya, precisament catalans, i Unai Simón, Merino i Oyarzabal, precisament navarrès el primer i bascos els altres dos.
La família d’en Lamine va venir de Larraix, al Marroc; la familia d’en Nico, de Ghana, amb una travessia de més de 5.000 quilòmetres per l’inhòspit desert del Sàhara. Dues famílies, avui, absolutament integrades a la terra que les va acollir: Catalunya i Navarra —unes comunitats autònomes que Vox volia veure suprimides i establir un estat unitari, segons exposava al seu programa electoral, fins i tot en contra del que diu la Constitució—
Acabo l’article tal com l’he començat: «la societat catalana ètnicament és diversa, plural». I hi podem afegir l’andorrana, la francesa, l’anglesa, l’alemanya… Avui, el procés de globalització que vivim fa imparable l’arribada de gent nouvinguda amb la qual hem de conviure amb familiaritat i cívicament. Ens cal immigració, la necessitem vulgues o no vulgues. I si pot ser que sigui jove, sobretot si pensem en l’índex de natalitat de Catalunya —l’any 2022 va baixar un 2,2%, segons l’Idescat— i mirem cap al futur. La tasca de tots plegats, governants i poble, serà la de saber-los integrar i que se sentin ciutadans catalans. Un repte dificultós, sí, però no impossible.
Josep Espunyes
