«Policía patriótica»: no és el que en sabem, sinó el que no en sabem

Si el que en sabem, de la «policía patriótica» espanyola, ja ens fa posar els pèls de punta, de segur que, si sabéssim tot el que hi ha al darrere, la patacada podria ser mortal de necessitat. Ni un, ni dos, ni tres, sinó dotzenes i dotzenes de policies —que paguem entre tots— dedicats a furgar en la vida privada de ciutadans d’ideologia progressista o nacionalista no espanyola, a fi de tenir-los estretament controlats —la informació és poder—, o bé acusar-los, detenir-los i mantenir-los en presó preventiva amb proves de nyigui-nyogui que determinats jutges o jutgesses inicialment donen per bones. I tot això, cal dir-ho, sempre amb la col·laboració d’una premsa, sobretot l’editada a Madrid, eminentment reaccionària i de dretes.

Un caldo de cultiu polític, policial, jurídic i periodístic que ha donat peu a sentències d’injustícia clamoroses, com per exemple els dos anys de presó d’en Sandro Rosell i d’en Joan Besolí, acusats per presumpte blanqueig de capitals; o els setze mesos de presó del jove Juan Manuel Bustamante, més conegut per Nahuel, membre del col·lectiu anarquista i vegà Straight Edge, acusat de tenir explosius, haver participat en atemptats i enaltir el terrorisme —la monòtona cançoneta de sempre, com el ric-ric dels grills—. Al cap de dos anys els dos primers, i al cap de setze mesos el segon, van sortir de la presó en llibertat sense càrrecs. Inconcebible!

Un caldo de cultiu polític, policial, jurídic i periodístic ha donat peu a sentències d’injustícia clamoroses, com per exemple els dos anys de presó d’en Sandro Rosell i d’en Joan Besolí, acusats per presumpte blanqueig de capitals; o els setze mesos de presó del jove Juan Manuel Bustamante, més conegut per Nahuel, membre del col·lectiu anarquista i vegà Straight Edge, acusat de tenir explosius... Al cap de dos anys els dos primers, i al cap de setze mesos el segon, van sortir de la presó en llibertat sense càrrecs. Inconcebible!

Una «policía patriótica», creada per l’ex-ministre d’Interior Jorge Fernández Díez, amb Mariano Rajoy de cap de Govern, que tampoc no va fer cap mena de fàstic a elaborar proves falses de corrupció quan van creure que convenia per a «la sagrada unidad de la patria». Recordeu, si no, les proves orquestrades contra els polítics Artur Mas i Xavier Trias. Al primer, en Mas, li van fer perdre la presidència de la Generalitat de Catalunya, i al segon, en Trias, l’alcaldia de Barcelona.

Tant a Artur Mas com a Xavier Trias, se’ls va acusar falsament de tenir comptes bancaris a l’estranger sense declarar. Ara bé, en el cas de Xavier Trias, la història és de tebeo; és a dir, que seria de per riure si no fos que és d’una gravetat immensa. Se li va atribuir un dipòsit de 12.900.000 euros en un banc suís. L’informe, redactat per Jean-Michel Pillon, director de duanes de la regió de Tolosa de Llenguadoc i molt ben relacionat amb el comissari de policia espanyol Enrique García Castro, era fals, absolutament fals. Tot això entrava en la dita «operación Cataluña», ideada per l’inefable ex-comissari de policia Juan Manuel Villarejo, un altre dels cervells significats de la «policía patriótica». Obtenir l’esmentat informe va costar uns 50.000 euros, provinents del fons reservats —que paguem entre tots—. Un informe que els va anar molt bé, perquè va fer el seu fet, però que no deixa de ser una monumental aixecada de camisa d’en Jean-Miquel Pillon als zelosos policies patriòtics.

Ens preguntem si pagar uns 50.000 euros per un informe fals, a fi de desacreditar greument l’honorabilitat d’un ciutadà de militància política diferent, no és malversació de diners. A l’Espanya de sempre, la de la «unidad de destino en lo universal», sembla que no. En canvi, si aquest muntatge, o algun altre de semblant, hagués estat cosa dels Mossos d’Esquadra, podeu estar ben segurs que seria que sí.

Ens preguntem si pagar uns 50.000 euros per un informe fals, a fi de desacreditar greument l’honorabilitat d’un ciutadà de militància política diferent, no és malversació de diners. A l’Espanya de sempre, la de la «unidad de destino en lo universal», sembla que no. En canvi, si aquest muntatge, o algun altre de semblant, hagués estat cosa dels Mossos d’Esquadra, podeu estar ben segurs que seria que sí

La impunitat amb què ha operat la «policía patriótica» s’ha d’aclarir i s’ha d’acabar. D’entrada, ha vulnerat el dret a la vida privada de moltes persones i l’Audiència Nacional —després de la querella presentada per Podem i assumir-ne la investigació— ha d’adoptar les mesures necessàries perquè cada integrant d’aquesta diguem-ne policia dins de la policia pagui penalment la seva execrable manera d’actuar.

Una aplicació de la justícia, però, que difícilment arribarà al fons de la qüestió i «posarà llum a la foscor». De moment, l’Audiència Provincial de Madrid ha denegat la comissió rogatòria internacional sol·licitada per Andorra contra Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díez, Cristóbal Montoro i altres  alts càrrecs i comandaments del seu govern. Al seu dia, l’Institut de Drets Humans d’Andorra va acusar la policia espanyola d’haver pressionat il·legalment la Banca Privada Andorrana perquè revelés dades confidencials pel que fa a líders independentistes capdavanters, com ara Jordi Pujol —incloent-hi la família—, Artur Mas o Oriol Junqueras. 

Josep Espunyes