El jutge Joaquín Aguirre, titular del jutjat d’instrucció núm. 1 de Barcelona, és molt viu. Tan viu, que encara no ha nascut qui sigui capaç de donar-li gat per llebre o qui el faci combregar amb rodes de molí. Tot i que és canari, coneix molt i molt bé la manera de ser i de fer dels catalans. A ell no el fotrem pas. Sap que som gent d’aquella que no te’n pots fiar. Gens. Sobretot en qüestions que afectin el nacionalisme català, sempre motiu de violència, irracionalitat i primitivisme, com es va poder comprovar arreu de Catalunya el dia 1 d’octubre del 2017. Tot al contrari de les qüestions que afectin el nacionalisme espanyol, sempre motiu d’afabilitat, racionalitat i civilitat, com també es va poder comprovar arreu de Catalunya el dia 1 d’octubre del 2017.
Prou que l’Audiència de Catalunya va prohibir al jutge Aguirre que no continués en l’operació Volhov, la de la connexió catalano-russa a fi d’ajudar a provocar la secessió de Catalunya del territori espanyol l’any 2017 i el principi de la desintegració d’Europa, Però ell s’ho ha passat per l’angonal i ha dictat una nova resolutòria. No vol, com a bon espanyol que és, que els ciutadans catalans implicats —Carles Puigdemont, Artur Mas, Elsa Artadi, Josep Lluís Alay, Carles Porta…, els quals acusa d’alta traïció i de malversació de diners públics—, es beneficiïn de la llei d’Amnistia i se’n surtin sense rebre el càstig que es mereixen.
A l’Alt Urgell, com també al Pallars Sobirà, no cal ni dir que la imputació del periodista i escriptor Carles Porta hi ha produït una gran sorpresa. Dues comarques en les quals el periodista ha estat i ha seguit a bastament. I això perquè Carles Porta és l’autor del llibre Tor, tretze cases i tres morts i de la docusèrie 'Tor', emesa en vuit capítols per TV3, amb una audiència que gosem pensar que fou de rècord. Dues obres —el llibre i la docusèrie— que tracten de la propietat de la muntanya del poble de Tor, al municipi d’Alins, causa de raons i enfrontaments entre els veïns fins a arribar a l’assassinat, amb tres morts sense que se n’hagi descobert el culpable o els culpables.
En la imputació, el jutge Aguirre acusa Carles Porta d’haver pres part en una reunió catalano-russa que hauria tingut lloc el dia 26 d’octubre del 2017 —no sabem on— i altres de posteriors —tampoc no sabem on—. Què s’hi va coure de veritat, en aquestes reunions?
Corre la brama que el govern rus volia introduir un seguit d’espies a Catalunya i la manera més discreta que se li va acudir per dur-ho a terme va ser que hi entressin d’estranquis, travessant la frontera d’Andorra com ho fan els animals de pèl i ploma: sense deixar rastre. És aquí quan els cervells del Kremlin pensen en el periodista Carles Porta com a passador. Saben que coneix els topants de Tor pam a pam, per les estades d’investigació que hi ha fet; saben que hi té bones amistats, com per exemple els mossos del Palanca i la familia del Sansa, i també saben que és molt difícil que s’hi negui. Un periodista de mena com és, la col·laboració li pot reportar un material extraordinari per a escriure un altre llibre, o produir una altra docusèrie, amb l’èxit assegurat.
Ara bé, la contribució russa a la secessió de Catalunya hi ha qui pensa i creu que només és al cap del jutge Aguirre. Sembla que el que realment pretenien els espies rusos era entrar a Catalunya d’incògnit, arribar a Barcelona i contactar, si és que podien, amb algun alt càrrec de la Renfe. De fa anys, els dirigents russos constaten que els trens de la xarxa ferroviària catalana mai no s’espatllen i van al darrere de conèixer la tècnica de fabricació que s’hi aplica. Funcionen anys i panys sense tenir cap mena d’avaria, amb les sortides i les arribades a cada estació a l’hora exacta. Un secret que només coneixen els alts càrrecs de la Renfe.
Una cosa, precisament, que no passa a Rússia, que pocs trens van bé i a l’hora. Quan no s’espatlla la catenària, l’avaria que més sovinteja als trens russos, s’espatlla el sistema de comunicacions. I si casualment no s’hi produeix cap d’aquestes dues avaries, sempre hi ha una colla de lladregots disposada a robar el cablatge que subministra l’electricitat al ferrocarril, a fi de vendre el coure afanat i anar fent la viu-viu.
Josep Espunyes
