Surto a caminar pel bosc com cada dia després de la feina. El meu pas és ràpid i accelerat, com tot el dia, com tota la setmana, com tota la vida que porto a l’esquena. Me n’adono i a mesura que vaig frenant la velocitat de les preocupacions, dels dubtes, dels plans, els meus peus també agafen un altre ritme. Deixo de projectar les escenes del despatx davant meu i llavors, els arbres comencen a ser arbres. Respiro. Una i una altra vegada. Respiro fort. Noto una sensació estranya, alguna cosa diferent dels altres dies. Miro a banda i banda, com si una presència m’acompanyés. No veig ningú, però sé que hi ets. No m’espantes, m’agrada la teva companyia, noto que som vells amics que ens retrobem. Et conec i sento com t’acabes de despertar d’un son que ha durat masses mesos.
Com més m’endinso en el bosc, més intensa ets. M’agrades tant que elegeixo les meves petjades en funció d’on ets més propera. Passen els minuts i guanyes força. Aconsegueixes enfilar-te cames amunt per tot el meu cos, expandint-te sense límits per tots els racons. Em busques el nas i el trobes. Resols el laberint que et porta fins al fons dels pulmons, i en aquell precís instant et reconec: ets l’olor del bosc, després de la pluja.
Ets aquella olor fresca que sempre m'has omplert de vida. Durant anys, quan el món m’ha superat i no l’he pogut entendre, he sortit a buscar el teu aixopluc. M'has asserenat, m' has ordenat les prioritats, i m’has permès pensar.
Ets qui m’ha fet recordar l’autèntic significat de la paraula respirar.
No m’adonava que t’estava enyorant. Feia tant de temps que no et sentia que creia que igual que els arbres, els matolls, o els camins, t’havies assecat i mort sota la pols.
Què ens pot arribar a prendre una sequera? Fins on ens robarà el canvi climàtic? En quin moment respectar i cuidar aquest planeta ha deixat de ser la nostra prioritat com a societat? Quants ecosistemes, paisatges, olors, hauran desaparegut ja per sempre sense que li donem cap importància? Arribarà un dia que seràs un simple record, com aquella muntanya on diuen que vivia un glaciar? Pot ser que existeixi una sequera tan i tan llarga que per molt que torni a ploure, tu ja t’hagis adormit per sempre?
Uns mesos de tardor i hivern secs i llargs t’han apartat dels meus pensaments, dels meus passos, han esborrat la teva calma i la teva pèrdua semblava ja no tenir importància.
Em pregunto perquè havies desaparegut, i això em porta moltes altres preguntes.
Què ens pot arribar a prendre una sequera? Fins on ens robarà el canvi climàtic? En quin moment respectar i cuidar aquest planeta ha deixat de ser la nostra prioritat com a societat? Quants ecosistemes, paisatges, olors, hauran desaparegut ja per sempre sense que li donem cap importància? Arribarà un dia que seràs un simple record, com aquella muntanya on diuen que vivia un glaciar? Pot ser que existeixi una sequera tan i tan llarga que per molt que torni a ploure, tu ja t’hagis adormit per sempre?
Olor de bosc, si us plau, no te’n vagis mai.
