Vet aquí quatre verbs que indiquen una mateixa acció —retornar al bon estat una cosa que amb l’ús s’ha anat fent malbé— i quasi desapareguts de la nostra parla quotidiana. I tanta vitalitat com havien arribat a tenir pocs anys enrere, quan no hi havia cap casa d’aquesta muntanya pirinenca que no apedacés, o aparraqués, o sargís, una peça de roba en mal estat, o bé no ataconés el calçat que l’ús ja havia començat a envellir.
El sistema capitalista ens ha portat a la societat de consum. Comprem, fem servir i llencem. Com si fóssim a la terra de Xauxa, doncs. Avui poca gent benestant o mig benestant hi ha que adobi res quan l’ús continuat ha fet que es desgastés. Sobretot pel que fa a roba, calçat i la majoria d’aparells electrodomèstics. Adobar la roba rompuda, per exemple, posant-hi pedaços o parracs, ha passat a la història. L’art de fer servir com cal una agulla de cosir ja no s’estila. Podem arribar a creure que tenim una vida més plasent com a éssers humans que som, però la realitat és que com més va més poc sabem valer-nos per nosaltres mateixos. Vivim, un dia sí i l’altre també, pendents de les necessitats que tenim —ens les creen— i del diner que ens cal per a satisfer-les.
D’altra banda, el costum de comprar, fer servir i llençar ha portat l’empresariat a establir el temps de durabilitat —caducitat programada— de diversos productes d’ús corrent a la llar, més que res aparells electrodomèstics, com hem dit suara, juntament amb bombetes, impressores o planxes. No duren tant com abans, bon tros se’n falta. «Un article que no es desgasta és una tragèdia per als negocis», ha estat la idea fixa de l’empresariat durant anys i panys.
Empès per un afany desmesurat de guany, doncs, l’empresariat només ha pensat a reduir la vida dels aparells i incrementar-ne el consum. No ha volgut tenir en compte que quan es limita la vida útil d’un producte més primeres matèries s’ha de menester per a produir-ne, cosa que implica generar més residus industrials i malbaratar més recursos naturals. Un procés de contaminació, en definitiva, que ben poc afavoreix l’equilibri i l’harmonia que haurien de regnar en la natura.
Una manera de produir i de consumir que l’Eurocambra està disposada a canviar gradualment. La nova llei que va aprovar el dia 23 d’abril a Brussel·les estableix que el fabricant d’aparells electrodomèstics —aspiradores, rentadores i rentaplats, així com bateries, ordinadors i telèfons intel·ligents— s’ha de fer responsable, finida la garantia de dos anys, de facilitar la reparació del producte i, a més, a un preu raonable.
L’objectiu d’aquesta normativa no és altre que reforçar la reparació de productes electrodomèstics a tots els estats membres de la Unió Europea, a fi d’allargar-los la vida diguem-ne laboral. De fet, si volem arribar a aplicar un consum responsable socialment ens caldrà un canvi de mentalitat, des del fabricant fins a l’usuari.
Utilitzar i reparar, vet aquí la manera de rebaixar costos als consumidors i anar establint una economia més sostenible socialment. Així ho pensa l’Eurocambra i així vol que s’apliqui a tots els estats que en són membres.
Josep Espunyes
