La violència masclista no té aturador. Prou que s’ha fet campanyes per a conscienciar socialment d’aquesta greu xacra a la premsa, la ràdio i la televisió, i prou que es va aprovar la llei del 2004, de mesures de protecció integral contra la violència masclista, però els resultats són senzillament decebedors. Fins ara, doncs, tant hi fa que s’hagi dit naps com cols. Una bona part de l’element mascle vol continuar i continua instal·lat en el patriarcat. Anar a cavall sempre ha estat més còmode que anar a peu. Mentrestant, i segons l’estadística oficial del Ministeri d’Igualtat, a l’Estat espanyol, en el transcurs d’aquest 2024, hi ha hagut 32 dones assassinades per violència masclista. I a passar de 1.270 des de l’any 2003, data en què se’n comença a recopilar estadístiques. Fa feredat!
El problema, doncs, és terriblement greu, i les administracions haurien de mirar de trobar-hi remei sense estalviar recursos econòmics i humans. Començant per impartir una educació igualitària, l’increment dels recursos de prevenció i una informació social —amb els mitjans més idonis d’eficàcia— que ajudés a treure la por de la dona que és maltractada a denunciar la parella amb qui conviu, o l’ex-parella amb qui havia conviscut. Una parella —o ja ex-parella— que la majoria de vegades és el marit i, doncs, el pare dels fills que ha tingut. Un condicionament fort, a l’hora de dir «Prou!» i parar-li els peus, perquè el problema passarà de ser privat a ser públic. Què hi diran, els veïns, els amics, la família? S’ha de saber protegir la dona maltractada i, alhora, que es senti protegida amb seguretat.
El problema és terriblement greu, i les administracions haurien de mirar de trobar-hi remei sense estalviar recursos econòmics i humans. Començant per impartir una educació igualitària, l’increment dels recursos de prevenció i una informació social —amb els mitjans més idonis d’eficàcia— que ajudés a treure la por de la dona que és maltractada a denunciar la parella amb qui conviu, o l’ex-parella amb qui havia conviscut
Tanmateix, davant d’aquesta tragèdia encara hi ha molta gent que no s’immuta, ni al si de la política ni al de les administracions; ans al contrari, darrerament es viu una assumpció d’ideologia ultradretana que nega que la mort d’una dona a mans de la seva parella, pel sol fet de ser dona, sigui violència masclista. Fins i tot nega que la violència masclista existeixi, com ho va fer, per exemple, José María Llanos, diputat de les Corts Valencianes per VOX. O recordeu, en aquestes mateixes Corts Valencianes, com l’any 2023 VOX i el PP van substituir la llegenda «Les Corts, contra la violència masclista», amb què es condemnava l’assassinat de dones arran de la violència masclista, per la llegenda «No a la violència contra les dones». El contingut del missatge és substancial, oi?
Una ultradreta que quan ETA atemptava al País Basc —i també a fora— contra les forces de seguretat, polítics o personal civil, treia foc pels queixals i cridava persistentment a prendre venjança en tots els mitjans de comunicació de massa haguts i per haver. I convocava manifestacions al carrer, algunes de les quals havien estat multitudinàries, contra els atemptats indiscriminats amb Goma-II o el tret a la nuca. Encara avui, després de tretze anys de no sentir-se ni un tret d’ETA al País Basc —ni a fora—, pel fet d’haver deixat estar definitivament les armes, aquesta ultradreta manipula descaradament aquella formació basca per tal de crear caos social i treure’n rèdits electorals.
No té retop. No hi ha cap diferència a matar per idees polítiques que a matar per domini del mascle. Cada dona que mor a mans de la parella o ex-parella, a més de ser un assassinat flagrant és un atac frontal a la democràcia, ja que constitueix una violació dels drets humans sense cap mena de discussió. Entre home i dona no hi pot haver —ni hi ha d’haver— discriminació, no hi pot haver —ni hi ha d’haver— cap mena de desigualtat.
Afegitó
Un estudi sobre les víctimes que hi ha hagut a l’Estat espanyol a causa de la violència masclista, evidencia que la majoria s’han produït a l’estiu, concretament als mesos de juny, juliol i agost. Ens preguntem si l’augment de temperatura estival que patim, juntament amb l’increment d’hores de llum diürnes, no acceleren en desmesura el rellotge biològic del mascle. La saviesa popular ja diu que «Per sant Joan i sant Pere ve quan l’home més s’esvera (pronunciat s’asvere)».
Josep Espunyes
