Els antiinflamatoris són, sens dubte, els medicaments més estesos entre la població general i, en consecuenqüència, entre els nostres esportistes.
Aquest tipus de medicaments s’utilitzen per la seva acció antiinflamatoria i analgèsica, de manera que en pocs minuts podem obtenir un efecte supresor del dolor, del malestar general o de la inflamació, assolint una durada de fins a 8 hores amb una única presa.
El fet que es puguin obtenir a qualsevol farmàcia sense recepta mèdica, a un preu assequible i amb la creença popular que tenen pocs efectes secundaris, han fet que a dia d’avui hi hagi un cert abús del seu consum. Si afegim a aquesta equació el problema de l'automedicació, entrem ja al terreny que, malauradament, la seva utilització desmesurada pot comportar greus conseqüències per a la salut. Cal tenir molt en compte el fet de que un medicament que es pugui obtenir sense recepta no vol dir, en absolut, que sigui innocu. Un abús o un mal ús en individus sans o en individus amb patologies de base pot suposar efectes secundaris importants.
S’ha vist que un dels principals efectes secundaris dels antiinflamatoris el trobem a nivell gastrointestinal, afavorint l'úlcera d'estòmac o duodenal. Però també a nivell renal trobem problemes, desencadenant una insuficiència renal. L’aparell cardiovascular tampoc se’n lliura, ja que afavoreixen la progressió de la hipertensió arterial i empitjoren la insuficiència cardíaca en les persones que en pateixen. A més, a nivell hematològic poden ser causa de problemes en la formació dels glòbuls blancs de la sang derivant a problemes en el sistema immunològic.
Diversos estudis han conclòs que el seu ús no hauria de ser superior a un període de 48 o 72 hores, ja que la seva funció principal no és curar la lesió, sinó alleujar el dolor i la inflamació que se'n deriva. Així, doncs, no són medicaments curatius sinó només simptomàtics.
Existeixen dos grans grups d’antiinflamatoris: els esteroideus, més coneguts com a corticoides, i els no esteroideus. Els primers tenen un ús molt més restringit ja que el seu efecte és molt potent i inhibeix completament el sistema immunitari del qui els pren. El segon grup, on estarien els més comuns com l’ibuprofè, l’enantyum o el voltaren, tenen un ús molt més estès i la seva potència és inferior als corticoides, però per a res son inocuos.
A Espanya, més d’un 8% de la població fa un mal ús d’aquests medicaments. Però el més alarmant és que més del 70% dels corredors admeten prendre antiinflamatoris abans o després de l’entrenament i en competició, creient erroneament que aquestos els ajudaran a rendir millor i reduiran les molèsties musculars.
El que potser no saben és que l’ús d’aquests medicaments durant l’activitat física incrementa exponencialment la provabilitat de patir una úlcera intestinal o altres molèsties gàstriques que, només amb l’activitat física intensa i l’alimentació que duem durant la competició o entrenament ja estem propiciant.
Pel que fa al rendiment, en un estudi publicat a la British Journal of Sports Medicine es va veure que els antiinflamatoris incrementaven el dany muscular que es produeix durant la cursa a peu. En la mateixa sintonia, prendre aquests medicaments amb l’objectiu d’eliminar el dolor provocat per la ruptura de fibres musculars (agulletes) es totalment contraproduent, ja que el que estem provocant es que el nostre sistema immunitari, que hauria d’estar treballant per a regenerar el múscul danyat, quedi suprimit, alterant d’aquesta manera el procés de reparació i adaptació muscular a l’activitat que ha produit aquestes agulletes.
Un altre efecte dels antiinflamatoris és que augmenten el risc de patir una lesió, ja que per una banda, el fet d’inhibir o disminuir el umbral del dolor pot fer que no ens donem compte de l’extensió d’una lesió i continuem l’activitat quan el que hauríem de fer és aturar-nos i, per altra banda, s’ha vist que afecten directament a les cèl·lules satèl·lit, unes cèl·lules encarregades de regenerar el teixit connectiu i els tendons.
Pel que fa a nivell renal, els antiinflamatoris augmenten el risc de deshidratació i per tant, insuficiència renal en competició, i també poden provocar alteracions hidroelectrolítiques al nostre organisme, amb les temibles conseqüències que aquest fet pot tenir (arritmies malignes, mort sobtada…).
Com alternatives a aquests medicaments, si ets esportista, potser t’interessa saber que tenim una gran varietat d’aliments amb funció antiinflamatoria. Alguns d’ells son el romer, l’eucalipte, el jenjibre, l’omega 3, la cúrcuma, la tila, la canela, l’all i fins i tot la pinya
Com alternatives a aquests medicaments, si ets esportista, potser t’interessa saber que tenim una gran varietat d’aliments amb funció antiinflamatoria. Alguns d’ells son el romer, l’eucalipte, el jenjibre, l’omega 3, la cúrcuma, la tila, la canela, l’all i fins i tot la pinya.
En resum, els antiinflamatoris son medicaments que haurien d’estar subjectes a prescripció mèdica i limitar-ne el seu ús en cicles curts i dosis baixes. El fet de prendre aquests medicaments de forma preventiva abans d’un entrenament o una competició és una aberració. I per no parlar del fet de prendre’ls després d’una competició o entrenament per a prevenir o alleugerir les agulletes….
Dra. Lidia Puyals Boix. Metge general. Màster en medicina de l’esport. Fundadora de Endurancelab La Seu. Centre de medicina esportiva. Col. Num. 2505315.
