Dona, futbolista i policia… Has vingut a trencar esquemes? Sí, una mica sí (riu). Des de petita tenia clar que volia ser policia i a part futbolista. Malauradament, quan era més jove i vaig començar a jugar a futbol, era impensable dedicar-s’hi professionalment. Econòmicament no em podia permetre lligar la meva vida plenament al futbol.
Ets una de les pioneres del futbol femení al Pirineu… Vaig començar a jugar als sis anys. Aleshores, a la Seu no hi havia cap equip femení i els meus inicis van ser a l’ENFAF d’Andorra.
Des de petita tenia clar que volia ser policia i a part futbolista. Malauradament, quan era més jove i vaig començar a jugar a futbol, era impensable dedicar-s’hi professionalment.
Quan et vas enamorar del futbol? Veient el Ronaldinho i les seves virgueries (riu). El jugador brasiler del Barça em va fer enamorar bojament del futbol. Recordo perfectament que arribava de l’escola i el primer que feia era posar vídeos del Ronaldinho i sortir al carrer a imitar-lo. Així vaig començar a fer les primeres passes en aquest esport. Després, jugava al pati de l’escola, sobretot amb els nens perquè les nenes, aleshores, no jugaven pràcticament a futbol.
Recordo perfectament que arribava de l’escola i el primer que feia era posar vídeos del Ronaldinho i sortir al carrer a imitar-lo.
Quina ha estat la teva trajectòria? He rodat molt, crec que he passat per tot arreu. Als setze anys vaig anar a Manlleu, a casa dels meus avis, per poder jugar a futbol amb el Vic. Als divuit anys em va fitxar l’Espanyol per jugar a la primera divisió espanyola durant dos anys. Més endavant me’n vaig anar als Estats Units a jugar un any i mig a Nova York, tenia vint anyets i va ser una experiència genial. De tornada de l’aventura americana, vaig jugar a l’Europa, l’històric club del barri de Gràcia de Barcelona, i al cap d’un temps al Badalona. He tornat a casa i aquest any he pogut ajudar a les noies del FC Pirineus de la Seu d’Urgell.
El FC Pirineus és un club de futbol íntegrament femení… És un projecte esportiu i social molt interessant i fan molt bona feina de base. El club es va fundar fa tres anys i disposa de tres equips i setanta llicències federatives. A més, el 80% de l’staff també està format per dones. El primer any vaig ser-ne entrenadora, enguany soc jugadora i en gaudeixo molt.
El fet que el futbol femení tingui més audiència fa que moltes nenes que abans potser no s’haurien atrevit a jugar a futbol, perquè sempre s’havia relacionat amb un esport d’homes, ara ho facin amb tota normalitat.
És important generar nous referents femenins? Sí, és clar, és molt important visualitzar esportistes femenines perquè són l’enllaç per tenir més seguiment. El fet que el futbol femení tingui més audiència fa que moltes nenes que abans potser no s’haurien atrevit a jugar a futbol, perquè sempre s’havia relacionat amb un esport d’homes, ara ho facin amb tota normalitat.
Sembla que els estereotips de dona i futbol a poc a poc van canviant… Si mirem enrere s’ha avançat molt, però cal recórrer molt camí encara i promoure un futbol sense complexos, on les noies se sentin còmodes jugant i sense sentir-se jutjades.
El masclisme i la idea tradicional del futbol com un esport masculí deixa encara en una posició de desigualtat a les dones. Veig el futbol femení més net que no pas el masculí i el públic i les aficions són més familiars.
Ells juguen a futbol, elles a futbol femení… El masclisme i la idea tradicional del futbol com un esport masculí deixa encara en una posició de desigualtat a les dones. Veig el futbol femení més net que no pas el masculí i el públic i les aficions són més familiars.
Professionalment, ets policia local de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. Què és el que et satisfà més de la teva feina? El que més m’agrada de la meva feina és la proximitat, estar a prop de la gent i poder ajudar als ciutadans. Donar-los una resposta efectiva i sobretot preventiva. En definitiva, tractar bé a les persones.
