Ivan Caro (la Seu d’Urgell, 1990), és músic i dinamitzador cultural. Òmnium Cultural de l’Alt Urgell li acaba d’atorgar el XXI premi Mossèn Albert Vives per la seva contribució a la difusió de la cultura popular i tradicional del Pirineu. Aquest cap de setmana organitzarà un taller de danses en la 2a edició del Festimariu, el Festival de les arts i la cultura d’Estamariu.
Músic i dinamitzador cultural, però també educador social de formació… Quan em pregunten que soc, sempre responc: dinamitzador i divulgador de la cultura popular del Pirineu. Però, és veritat, que també soc educador social de formació. Des d’un inici, vaig voler relacionar l’educació social amb les arts escèniques: la música, la dansa, el teatre… De fet, gairebé tots els treballs de la carrera anaven enfocats a les arts escèniques. El meu treball de final de carrera incidia en la importància de les arts escèniques com una eina de transformació per a col·lectius amb risc d'exclusió social. Les arts escèniques són la meva passió.
La cultura popular és una eina potent de cohesió social? La cultura popular és molt important per poder unir, cohesionar i explicar. Mira, precisament m’agrada fer projectes a les escoles del Pirineu per poder explicar als nens i nenes les nostres arrels, que se sentin identificats i puguin dir: caram que maco és ser d’aquí i viure aquí. Que no hagin d’anar a viure a fora per adonar-se’n.
L’Artur Blasco sempre diu que no podem estimar allò que no coneixem. La meva tasca ara és aquesta: donar a conèixer el nostre territori perquè les persones puguin estimar-lo. Si més no, que el coneguin.
Els hi poses el verí a dins… Sí, els hi poso el verí (riu). L’Artur Blasco sempre diu que no podem estimar allò que no coneixem. La meva tasca ara és aquesta: donar a conèixer el nostre territori perquè les persones puguin estimar-lo. Si més no, que el coneguin.
Malgrat la teva joventut, fa molts anys que et dediques a aquest ofici. Quan vas començar a fer música folk? La música tradicional em ve dels amics que vaig fer a Montferrer, durant la meva infància. Ells tocaven l’acordió diatònic i donaven classe a l’Escola Folk del Pirineu. Estic parlant de persones com la Rosa Ramon, la Iris Parra i el Pepon Vilarrubla. Un dia els vaig anar a veure a un concert de les colònies de l’Escola Folk, jo encara no tocava cap instrument, però em vaig dir: l’any que ve vull ser aquí, en aquest concert, tocant. Vaig anar a la Sonsonia i vaig comprar la meva primera gralla. Així va començar tot. Més tard, van venir les danses i tota la resta. La llavor, però, va ser l’Escola Folk, les colònies i la gralla.
La cultura popular és molt important per poder unir, cohesionar i explicar.
On t’has format? Vaig començar estudiant gralla a l’Escola Municipal de Música de la Seu d’Urgell. Més tard, ho vaig fer a l’Escola Folk, quan ja estava ubicada a Arsèguel. A Barcelona, en diversos centres, vaig aprofundir en l’estudi de la gralla i també vaig començar a tocar el violí. Amb el Tito Peláez vam voler introduir el flabiol al Pirineu i d’una manera autodidàctica el vaig anar aprenent. En definitiva, la meva és una formació continuada.
Has estat i ets membre en diferents formacions musicals… Explicar la nostra cultura a través de la música és molt potent, perquè la música arriba a tothom. Tinc la sort de formar part de diferents formacions musicals. Una amb un recorregut més llarg és l’Orquestrina Trama, que fa música tradicional del conjunt dels Pirineus. Formar part d’aquests grups musicals em permet viatjar per tot arreu i difondre a l’exterior i de primera mà la nostra cultura. Anar a un festival a França o Itàlia i poder explicar una dansa originària de Pobellà, de la Pobla de Segur o de la Vall de Castellbò, és impagable.
M’he adonat que hi ha molta gent d’aquí que desconeix el que es fa a Sort, a Puigcerdà o a Bellver. Penso que el més important és explicar el Pirineu als mateixos pirinencs, a la gent d’aquí, perquè se l’estimi, s’hi reconegui i se’l faci seu.
La participació en el programa ‘Tot es mou’ de 3Cat t’ha donat una popularitat que va més enllà de l’àmbit pirinenc… És veritat. Al 3Cat crec que faig una feina de divulgació molt important per a gent de fora del Pirineu. Fent aquests reportatges, però, m’he adonat que hi ha molta gent d’aquí que desconeix el que es fa a Sort, a Puigcerdà o a Bellver. Penso que el més important és explicar el Pirineu als mateixos pirinencs, a la gent d’aquí, perquè se l’estimi, s’hi reconegui i se’l faci seu.
El Mn. Albert Vives és un premi per a totes les persones que treballen des de fa molts anys en el camp de la música popular i tradicional, començant per l’Artur Blasco, el Tito Peláez i el Josep Lizandra, que per mi han estat sempre uns referents. Per tant, aquest és un premi compartit.
Òmnium Cultural t’acaba d’atorgar el premi Mn. Albert Vives per contribuir a la difusió de la cultura popular i tradicional del Pirineu. Què suposa per tu? Em sento immensament agraït a Òmnium Cultural de l’Alt Urgell per haver pensat en mi, però sobretot feliç perquè un premi com aquest reconegui la cultura popular del Pirineu. Aquest és un premi per a totes les persones que treballen des de fa molts anys en aquest àmbit, començant per l’Artur Blasco, el Tito Peláez i el Josep Lizandra, que per mi han estat sempre uns referents. Per tant, aquest és un premi compartit. Si nosaltres no mimem, recordem i estimem la nostra cultura i les nostres arrels, no ho farà ningú.
Participes en la segona edició del Festimariu, el Festival de les arts i la cultura d’Estamariu, impartint un taller de danses. En què consistirà? El que proposarem, juntament amb l’Elíes Fernàndez, un gran acordionista pirinenc de Montellà, és ballar danses del nostre territori, tant de parella com col·lectives. Seran danses participatives, molt fàcils de ballar i molt divertides. La dansa tradicional ofereix la possibilitat de conèixer altres persones, un fet que no passa en altres tipus de danses. Ens ho passarem molt bé.
Què és per tu el Festimariu? El Festimariu és un festival artístic i cultural d’alta qualitat que en poc temps ha aconseguit crear comunitat i sentiment de pertinença entre els mateixos veïns, però també entre els visitants. Ha posat Estamariu al mapa de la cultura i el que m’agrada més del festival i de l’organització és que la programació incorpora una gran diversitat de propostes: des de la fotografia, a les arts plàstiques i escèniques o a les danses tradicionals. Estic convençut que amb els anys, serà una referència al Pirineu i al conjunt del país.
